PAISATGES I retratos astROMANticos

ROMAN BONET – ARTISTA PLÀSTIC

Paisatges i retratos astROMANticos

Pintura

De l’11 de maig al 29 de juny

1996 es converteix en un any decisiu a la meva vida, es creuen la Història de l’Art, la pinzellada inquieta del meu pare Màxim Bonet i les converses Art-isolades amb la meva cosina Montse Cesarini. Aquestes tres embranzides que em presenta el destí, em porten a realitzar la primera expressió pictòrica.

Més endavant conec qui em descobrirà una passió sigil·losa i l’emoció del camí que ara trepitjo. Es tracta de Jesús Martín Sánchez, gran docent i artista. Ell em mostra el potencial amagat que porto dintre, amb les seves classes magistrals i amb el temps, un cop instaurada la nostra amistat, les converses sobre l’Art i la mateixa vida. Dos temes que no es poden desvincular si el que et mou és la creativitat i l’expressió artística.

Set anys més tard, després d’haver dedicat el meu temps lliure a la pintura, tinc la necessitat vital d’instal·lar-me al meu primer estudi per concloure l’últim pas de “mis retratos astROMANticos de Love Of Lesbian”. Un homenatge a la banda del meu germà i a la vegada que introspectiu, terapèutic.

A l’octubre de 2017 canvio d’estudi i em dedico principalment a pintar, traslladant sobre el llenç les meves emocions, tractant de capturar les seves llums internes, especialment el “jo” íntim en les seves característiques més destacades. La meva tècnica intenta realçar la vibració dels colors, treballant amb l’espàtula, per dibuixar el perímetre de l’efímer que considero infinit.

Sóc un pintor amb un interès accentuat en el retrat, en ell cerco el reflex de les meves emocions en els rostres que trobo dia a dia. Trets familiars en els quals tracto de reconstruir una conversa entre el meu interior i els traços que edito sobre les paraules que no trobo, potser un treball autobiogràfic. Una altra temàtica del meu interès és el paisatge com a mitjà de transport per arribar al meu interior. Com en el retrat, vull representar el que veu la meva pinzellada.

A l’estudi torno a ser el nen que salta d’una tela a l’altre segons em criden, per acaronar-les amb la meva espàtula fins que el meu cos o la mateixa obra em demana prou!

Els dubtes mai em deixen, especialment quan una obra reclama la seva fi, qüestionant-me les pauses i alimentant la meva set del cop perfecte d’espàtula.

Tan sols pretenc ser just en el procés i gaudir del cúmul d’inquietuds que m’embarguen.