Yo solo quería bailar. Cia Unaiuna

Neix de la unió de dues coreògrafes i ballarines que tenen un mateix recorregut acadèmic, artístic i professional. Laura Llit- eras i Marina Fullana es coneixen cursant el grau professional de dansa clàssica a Mallorca, després ambdues es traslladen a Bar- celona per fer el grau professional de dansa contemporània i el grau superior de coreografia a l’Institut del Teatre. Quan acaben la formació, passen a formar part de la jove companyia IT dansa, sota la direcció de Catherine Allard.

Durant tota la formació acadèmica, sempre havien tingut inqui- etuds creatives, però no va ser fins que van acabar dansa que van crear la companyia UNAIUNA.

La seva primera peça: Dosis parla de la relació de dues dones i de la personalitat de cada una d’elles, així com també de la femi- nitat i de la figura de la dona dins la societat, a través d’un filtre de bogeria i amb clau d’humor. Aquesta peça de deu minuts va ser guanyadora del premi Art Jove de dansa contemporània de Balears, i va guanyar també el premi SóloDos en danza España amb una gira per Costa Rica.

La seva segona creació és “All inclusivament”, creada el 2017. Aquesta peça parla de turisme i de l’impacte que té ac- tualment al nostre territori, també de la figura del guiri, i com aquest s’integra allà on viatja. Aquesta peça ha estat en el circuit “ACIELOABIERTO” el 2019 actuant al: Sismògraf, Trayectos , Corpo a terra, Cuadernos escenicos, Mas Danza i Dantzahirian. També va participar en la Quinzena metropolitana de Barcelona i seleccionada al circuit Europeu ContactZones.

El 2019 van estrenar la seva última creació: “Galejar”. Aquesta peça és un viatge en el temps cap a una Mallorca rural de segles enrere. Un viatge de quatre dones, la recerca de la vinculació entre terra, cos i treball. Per tal de confeccionar aquesta peça han estat immerses en un procés de creació de dos anys, amb recerca de coproducció i viabilitat econòmica. El passat octubre de 2019 es va estrenar la versió definitiva a FiraB (Mallorca) i al desembre al Teatre SAT (Barcelona). Aquesta peça compta amb un equip més nombrós i amb quatre intèrprets en escena.

Les dues compaginen el treball com a directores de unaiuna amb altres projectes, TangenIBenzal, Paloma Muñoz, La Petita Malumaluga, Cia Augments… També educatius (Escola d’Arts en Viu del Prat) i els estudis del Màster de Gestió Cultural. (UB – UOC)


SINOPSIS

 5,6,7,8… preparació.

Sona la Madonna, “Like a Virgin”.

Modelito va modelito ve, però tot acaba com sempre. La Bàrbara agafa els pantalons negres, la camiseta arrapada i les arracades de la sort. L’Antònia ho té molt més clar. Vestit i sostenidors de la sort, no sé si de la sort o no, però els porta des de que es va mudar a Barcelona.

 I 1, 2… barra.

Sona Daddy Yankee.Un gintònic! Bé millor dues cerveses. Les dues s’ho miren amb cara de qui ja ho ha vist tot. La Bàrbara és més mental, més noves tendències, té un pòster de Jonh Cage a la seva habit- ació. L’Antònia entén la vida com un videoclip, evidentment on ella és l’estrella. I sí, considera l’Aserejé el millor Hit del s.XX.

Elles, les Pili y Mili, ballen, ballen, ballen i es mouen. Sembla impossible que evitin els seus diàlegs interiors quan escolten les notes; siguin les que siguin. Tant fa remenar el cul quan escolten reggaeton, com estirar amb totes les seves forces el peu per realitzar un tendu, perquè un bon peu és sempre un bon peu.

La Bàrbara i l’Antonia son tan diferents que costa entendre perquè s’entenen tan bé. Ballar és la seva gran diversió i la seva forma de viure, tot i que entenen el món de forma diferent coincideix- en en aquest punt: el plaer de ballar.L’èxtasis de moure’s a la pista de ball, o sobre l’escenari, de l’ego-plaer (plaer de ballar) i de sentir-se observat. És en aquell moment on es construeix aquella galàxia i s’allunyen de la realitat arribant als límits corporals. El moment on tothom les està mirant però es comporten com si no ho fes ningú.

Llàstima que sovint aquest plaer es difumini dins de l’escena professional. Que quedi tot distor- sionat per la bombolla contemporània, la postmodernitat i per que no dir-ho; el postureig d’un món que, quina sorpresa; balla constantment entre la faràndula i l’ofici.

Però bé, també potser seria injust carregar-li les culpes al món que els hi ha donat tot, no?

Que els hi està passant? Ja no els hi agrada ballar?

 

EXPLICACIÓ DEL PROJECTE

El projecte neix de la nostra necessitat com intèrprets i coreografies de qüestionar-nos el que estem fent, de provocar una crisi constant amb la finalitat de reflexionar i qüestionar el rol del creador, de l’intèrpret i de l’art; en definitiva la nostra manera de viure: Què és la dansa per nosaltres? Què és el moviment? I quins papers té en la societat? El punt de partida és entendre la dansa com el que és: abstracció d’alguna cosa. Intentem desvincular el concepte de moviment pur, sincer, perquè entenem la dansa sempre com una metàfora d’alguna cosa. Ballar és fer metàfora amb el cos, una codificació, un llenguatge. Coincidim en el fet que el que és més interessant de la creació d’una peça, no és la peça en si mateixa, sinó precisament el procés que segueixes per arribar a ella, el procés on aquella codificació particular i corporal es revela i treballa, on apareixen totes les reflexions i conflictes entre el que un fa (realitat) i sent (oníric), i el que un veu i transmet. És per això que en aquesta ocasió ens agradaria fer partícip al públic d’aquesta part (el procés de creació) d’una forma activa.

MÉS INFORMACIÓ

Web

Tags:

Articles relacionats

PAREMEU. Anthony Kmeid
Cia Sutura

Article Destacat

Menú