PROJECTE
ARGUMENT, LEIT MOTIV, DESENVOLUPAMENT DRAMATÚRGIC
violència
Del llat. violentia.
1. f. Qualitat de violent.
2. f. Acció i efecte de violentar o violentar-se.
3. f. Acció violenta o contra la natural manera de conducta.
4. f. Acció de violar a una persona.
violentar
1. tr. Aplicar mitjans violents a coses o persones per a vèncer la seva resistència.2. tr. Donar
interpretació o sentit violent a això dit o escrit.
3. tr. Entrar en una casa o una altra part contra la voluntat del seu amo.
4. tr. Posar a algú en una situació violenta o fer que es molesti o enutgi. O. t. c. prnl.
5. prnl. Dit de una persona: Vèncer la seva repugnància a fer alguna cosa.
El significat de violència està clar al diccionari, i en principi està també clar per a tots els membres que conformen la nostra societat. No obstant això, al llarg de la història i en l’actualitat, és molt fàcil que ens sobrin els exemples en els quals aquesta acció de violentar que ens sembla inhumana és justificada moltíssimes vegades per gran part de la societat, sinó és, a vegades i per desgràcia
justificada per tota ella.
Més enllà, i no per això menys importants, de tots els tipus de violència que hi ha, aquesta obra vol fixar-se en la més evident de totes, la física. Aquella que pot en el seu extrem, portar a un ésser humà a la mort. Aquesta violència, menys subtil, menys vetllada que d’altres, sembla ser també menys justificable, no obstant això, ha estat vista com a necessària en múltiples ocasions. Sobretot en les quals es refereix a l’exercida per l’Estat. L’individu social, pertanyent a una comunitat més o menys gran, local, nacional o internacional, estableix que aquesta violència exercida contra altres membres de la societat que estan amenaçant el statu quo, és no només necessària, sinó justa. Ho és?
Quantes vegades un Estat de Dret recorre a la violència per a atallar el problema més ràpidament sense haver esgotat totes les altres vies possibles? És realment aquesta violència una forma de
defensa pròpia? Quantes vegades aquest Estat de Dret ha exercit la violència amb anterioritat portant a aquestes persones, que seran cridades de terroristes, a actuar violentament?
Aquesta peça de teatre no pretén en cap cas justificar la violència, però sí que vol posar sobre la taula i davant els ulls de tots per què sí que acceptem uns actes violents i no uns altres. No deuríem per ventura condemnar-los tots? O és sol una façana i no acceptem que necessitem la violència, que és part de nosaltres i que no volem prescindir d’ella?
Davant aquesta problemàtica es va trobar Ulrike Meinhof a l’Alemanya dels anys 60. Meinhof va ser una reconeguda periodista i activista durant aquests anys a Berlín. Vista la ineficàcia dels mitjans de lluita de l’esquerra marxista va fundar en 1970, al costat de Andreas Baader, la Fracció de l’Exèrcit Roig, amb la qual van perpetrar atemptats amb bomba contra fàbriques i bases militars. En 1972 va ser capturada i mantinguda en aïllament durant 4 anys. En 1976 va ser trobada morta per penjament en la seva cel·la. El govern alemany va mantenir que s’havia suïcidat, no obstant això, existeixen encara molts dubtes sobre aquest tema. Tantes que és un secret a veus que va ser torturada durant els quatre anys que va estar tancada, així com ho van ser la resta dels membres de la banda. Tots van ser trobats morts alhora. Els seus cervells van ser extrets dels cadàvers per a la seva posterior anàlisi i recerca.
Malgrat les reiterades ocasions en les quals les famílies dels morts han sol·licitat que totes les restes dels seus familiars siguin lliurats i puguin donar-los completa sepultura, els cervells d’aquestes
persones segueixen en poder de l’Estat alemany. A través de la figura de Ulrike Meinhof, de totes les reflexions sobre la violència estatal que poden trobar-se en els múltiples articles que va publicar, aquesta obra pretén reflexionar a través i al costat d’ella sobre què és la violència, si podem realment eradicar-la de nosaltres, i per què aconseguim justificar el mal a un ésser humà en determinades ocasions i en unes altres ens horroritzem fins a l’extrem davant un acte violent. Ens porta això a pensar que hi ha vides que valen menys que unes altres?
La dramatúrgia de l’obra recorrerà la trajectòria de Meinhof des de 1960 fins al seu empresonament i mort en 1976. Podrem veure a la intèrpret recórrer aquest camí emocionalment tractant de posar llum en una qüestió fonamentalment existencial per a l’ésser humà, tant és així que en ella, moltes vegades es juga la vida.
LA COMPANYIA
Los Prometidos són Ángela Palacios i Carlos Martín-Peñasco. Tots dos es coneixen en 2003 en “GABOT”, el grup teatral alternatiu de la Universitat de Navarra amb el qual comencen a crear muntatges experimentals que busquen transigir els límits del cànon clàssic. Anys més tard, tornen a coincidir en el Laboratori Escola de Barcelona, on es consoliden com a parella artística. Sent un suport mutu en els projectes que realitzen per separat, en 2016 decideixen complir la promesa de formar companyia i tornar a crear junts. “Solo creo en el fuego” és la materialització del somni de dos amics que comparteixen un amor incondicional pel teatre i l ‘experimentació artística. A la companyia s’uneixen poc més tard, Paloma Remolina Gallego i Laura Cortés, totes dues companyes de generació a l’escola Laboratori de Barcelona, els quatre comparteixen el seu creixement com a creadors durant quatre anys, la qual cosa els porta a un enteniment absolut a l’hora de treballar amb i sobre l’escenari. Amb la seva primera producció, “Solo creo en el fuego” ganaron el II Premiodel Público en el Festival Escènia de Foios, valència, el premi a “Best Performance” en el FRINGE PARIS, y el Premi del Públic en la XIII Mostra de Teatre de Barcelona.
FITXA ARTÍSTICA
Autora, dramaturga i actriu: Ángela Palacios
Director: Carlos Martín-Peñasco Lara
Dissenyadora de llums i so: Paloma Remolina
