L’OBSESSIÓ DE CLEOPATRA

ANDREA MINDELL COHEN

L’obsessió de Cleopatra

Del  7 d’abril al 6 de maig 

Tècnica mixte

En els temps moderns, s’estigmatitza l’envelliment i es glorifica a la joventut, ja que sovint s’oblida als ancians. La pressió—especialment per a les dones—és mantenir-se jove, prolongar la joventut costi el que costi. Com a resultat, com més gran és la dona, menys desitjable i irrellevant es torna.

Resistint les percepcions tòxiques de la feminitat, l’obsessió de Cleopatra celebra la bellesa de les dones que envelleixen i rebutja les normes patriarcals que donen suport als impossibles estàndards de bellesa inculcats en generacions de dones, particularment a Occident.

A mesura que jo mateixa madurava, m’he adonat de com les nostres percepcions de la bellesa i l’envelliment han estat segrestades. Comparem la curació amb la cerca de la font de la joventut, i el veritable propòsit dels esforços rejovenidors i restauradors s’ha distorsionat, convertint-se en un esforç equivocat per a abolir, reprimir i afeblir la forma femenina en la seva bellesa duradora i complexa.

Aprofundint en les vulnerabilitats de les quals s’aprofiten aquestes pel·lícules, enfronto la por d’envellir mentre tracte de re apropiar-se de la comprensió d’aquest procés i, per tant, abraçar la gràcia que acompanya a l’envelliment. Cleopatra serveix com a musa per a aquesta sèrie, no tant pel seu sentit de la moda, estil de vida sensacional i tractaments de bellesa holístics que incloïen banys de llet i mel, sinó per la seva confiança en si mateixa, intel·ligència, fluïdesa lingüística i poder com a reina. Irònicament, existeixen evidències que Cleopatra no era tan atractiva en el seu aspecte físic com es creia, i que era la seva veu dolça i el seu encant irresistible el que la feia tan desitjable. La veritable bellesa, ens ensenya Cleopatra, implica força interior i una integritat i profunditat de caràcter.

A més, en una doble moral reveladora, el pensament discriminatori celebra la maduresa dels homes com una cosa distingida i consagrat pel temps, ja que els cabells blancs i les arrugues d’expressió són signes d’assoliment i per això dignes de respecte. En contrast, una obsessió cultural amb ideals nocius de feminitat glamurosa persisteix en la manera de remarcar de contes de fades infantils del tall de Disney, on les noves generacions de nenes estan subjectes a les mateixes representacions distorsionades i nocives d’infantesa i feminitat que les de la meva pròpia generació.

Juntament amb Cleopatra, la deessa grega Afrodita apareix dins de l’obra com una altra figura de bellesa femenina digna de ser rescatada de la construcció patriarcal en la qual ha residit. En fer-ho, es recupera una imatge d’amor i veritable bellesa, així com la gràcia de la vellesa; una gràcia que acompanya als molts exemples de textures gastades i descolorides de la sèrie que evoquen la pell bellament envellida, especialment visible en els cortinatges de l’exposició.

En representació de la meva resposta a les obsoletes concepcions de la bellesa de gènere que encara ens afecten avui, aquesta exposició recopila pintures de mitjans mixtos en capes, fragmentades i texturades i les combina amb instal·lacions de teles. El resultat és un interrogatori de les expectatives culturals i una anomenada a la consciència personal, com és evident, per exemple, en les figures femenines reflectides en l’obra, així com en els esborrats i imperfeccions que suggereixen que la pèrdua de la pròspera joventut és al seu torn el guany d’una cosa molt més valuosa.